Connectar el temps (Connecting Time) de Daniel Arsham

Who is Daniel Arsham?

Daniel Arsham és un artista nord-americà, nascut l’any 1980 a Cleveland, Ohio, però criat a Miami. Es va graduar per l’escola d’enginyeria Cooper Union de Nova York. El 2003 va rebre el premi Gelman Trust Fellowship. El 2004 va participar a París en l’exposició grupal Miami Nice, organitzada per la Galerie Emmanuel Perrotin, que el 2005 començaria a representar-lo. Actualment, Arsham viu i treballa a la ciutat de Nova York.

Per què utilitza una paleta monocromàtica?

Fins no fa gaire, Arsham patia daltonisme i, pel que sembla, en les seves obres evitava qualsevol color que no fos negre o blanc. Però des del 2015 és capaç de veure altres colors de l’espectre, amb l’ajut d’unes ulleres especials. Tan bon punt va començar a fer servir les ulleres, les seves obres es van omplir d’audaços colors. Arsham utilitza diversos tons de blau i morat propis dels cristalls de calcita, que extreu del cristall mateix. Un exemple n’és la seva obra Amethyst Ball Cavern (Ball a la caverna de les ametistes).

Snarkitecture i Arquitectura

Arsham va fundar Snarkitecture (Snarkitectura), un projecte experimental i col·laboratiu a cavall entre l’art i l’arquitectura. Curiosament, l’origen del seu interès per l’arquitectura rau en un violent episodi meteorològic que va viure quan era petit. Un huracà va destruir la casa on vivia, i veure-ho amb els seus propis ulls, explica, li va permetre descobrir “el que amagaven les parets” i comprendre la importància d’entendre l’arquitectura.

Després del seu primer èxit com a escenògraf, Arsham i la seva empresa arquitectònica Snarkitecture van començar a col·laborar amb artistes, músics, dissenyadors i marques de renom. És el primer –i a dia d’avui, l’únic– artista que ha treballat com a resident per Adidas, i una col·laboració recent amb Pharrell Williams ha consolidat encara més la seva fama. Un element central en l’obra d’Arsham és el concepte d’arqueologia fictícia. L’artista crea espais i situacions ambigües on passat, present i futur s’uneixen tot mostrant objectes de l’era millenial com si fossin calcificacions. A això s’hi suma l’interès d’Arsham per experimentar amb l’atemporalitat dels objectes simbòlics i els costums de cultures diferents.

A què es deu el seu interès per l’arqueologia?

Durant una visita a l’illa de Pasqua l’any 2010, Arsham va començar a concebre l’arqueologia com una forma de ficció. Als jaciments arqueològics de l’illa s’hi van trobar objectes que havien apareguts junts al mateix lloc: alguns eren relíquies, mentre d’altres no eren sinó objectes sense més importància, que els arqueòlegs o bé anteriors visitants hi havien abandonat. Malgrat que totes aquestes troballes no datin del mateix període o context, és possible construir una narrativa que parli de totes elles en conjunt.

Aquesta idea d’una enginyeria inversa de l’arqueologia va interessar Arsham, que utilitza objectes contemporanis per crear la sensació d’un futur arqueològic fictici. Moltes de les obres que apareixen en aquesta exposició juguen amb aquesta hipòtesi d’una mena d’arqueologia futura i, en aquest sentit, impacten l’espectador per la tria d’objectes feta per l’artista.

Amethyst Ball Cavern (Ball a la caverna de les ametistes)

L’obra s’ha confeccionat amb centenars de fragments de pilotes de voleibol o de tennis, amuntegats els uns sobre els altres tot formant un passatge a imatge d’una caverna. A l’altre extrem d’aquest espai, hi trobem un mirall de cos sencer i el que Arsham ha batejat com la seva “futura relíquia”: una pilota de bàsquet col·locada dalt d’una barra, intensament il·luminada i amb l’enlluernant lluïssor morada de les pedres precioses, ametistes i obsidianes, amb què l’ha revestida l’artista.

Aquest és el primer espai arquitectònic completat per Arsham. Caverna és una obra plena a vessar de referències a la decadència i el pas del temps. Les pilotes de tennis i voleibol, objectes normals i corrents del segle XXI, són separades de la seva existència contemporània i es mostren com artefactes antics, amuntegats com si fossin estalagmites trencades i cobertes de pols morada d’ametista.

Arsham desafia el present tot oferint imatges paradoxals d’objectes comuns que ens són preuats i que desapareixen en un oblit reduït a engrunes. És impossible aventurar-se en aquesta exposició sense experimentar una sensació de fatalitat imminent, com si totes les pilotes d’esport poguessin col·lapsar en qualsevol moment. I potser és això el que Arsham intenta demostrar: la fugacitat de la vida que coneixem.

Una única bombeta crea una aura d’absurditats amagades, de conceptes temporals que tot i tenir davant dels nassos sovint som incapaços de reconèixer. La bombeta il·lumina els objectes per incomodar l’espectador i alhora conscienciar-lo d’una rellevància que va desapareixent lentament.

Calcified Room (Habitació calcificada)

L’obra mostra un espai domèstic moblat amb un estil de mitjans del segle XX sota l’aparença d’haver quedat petrificat.

La instal·lació Calcified Room es mostra per primera vegada al Moco. L’obra evoca l’interior d’una cova decorada amb minerals, i ens fa venir igualment a la memòria la ciutat de Pompeia, eternament conservada en cendres.

Hiding Figure (Figura amagada)

L’escultura representa una figura humana oculta rere una mena de teló.

Els plecs en el teixit, més gruixuts als llocs adients, transmeten l’efecte d’haver estat fets seguint la tècnica dels draps molls, característica de les estàtues dels santuaris de l’antiga Grècia, en un esforç per capturar en la pedra el caràcter diàfan del teixit. Arsham s’inspira en aquestes peces de persones ocultes en l’obra de l’artista Man Ray The Enigma of Isidore Ducasse (L’enigma d’Isidore Ducasse) (1920), tot subsituint la famosa màquina de cosir per persones o representacions d’animals.

Falling Clock (Rellotge que cau)

Un rellotge que sembla lliscar en el que aparenta ser una suau cortina. Amb aquesta obra, Arsham experimenta amb l’atemporalitat dels símbols i els gestos en diverses cultures, simbolitzada amb el rellotge.

Corner Knot (Nus d’aresta)

En aquesta instal·lació elàstica, les parets del museu semblen cobrar vida i ens animen a qüestionar-nos allò que entenem com a formes sòlides. Aquestes esdevenen mal·leables, afegint un toc surrealista als objectes comuns. Arsham desafia la nostra comprensió de l’arquitectura, tot deformant les normes que dicten de quina manera hauria d’actuar aquesta.

Daniel Arsham comenta el següent sobre la seva obra: “Tots atribuïm certes qualitats bàsiques a una paret. En coneixem el tacte, sabem que la seva funció és sostenir el sostre que tenim al damunt i donem per fet que és dura. Si n’eliminem aquestes qualitats, però en mantenim l’aparença a la superfície, sembla com si l’obra s’hagués fet amb els mateixos materials i n’haguéssim manipulat la forma.”